Aún tenemos la libertad de surcar los mares

In un'Europa che deve ancora fare i conti con i fantasmi delle guerre di religione un nuovo nemico sembra affacciarsi alle porte. L'impero ottomano crea confusione e semina agitazione.
In questo quadro all'Arsenale di Venezia scoppia un incendio. Vengono fatte le dovute indagini e un uomo viene incastrato con la colpa di avere un passato che ha rinnegato.
Altai è la storia di quest'uomo, di Manule Cardoso, che in risposta alla repressione che subisce fugge a Costantinopoli e riscopre quell'identità a cui non voleva più appartenere.
Ma in Europa non c'è posto per i rinnegati, non c'è posto per gli eretici, né per i viaggiatori. Manuel fugge a Costantinopoli, sotto la protezione del nemico che lui stesso aveva dovuto combattere, Yussef Nasi, un ebreo che lavora nel tentativo di costruire un nuovo paese per dare patria e rifugio al popolo giudaico, cacciato in tutta Europa, agli eretici senza patria che non hanno più un luogo dove andare, ai viaggiatori e a quelli che non hanno più un'identità.
Per la costruzione di questo sogno Nasi ha mette ingioco le sue due armi più potenti: il suo sogno e i suoi soldi. Il suo tentativo di essere riconosciuto dal Sultano e di diventare il re di questa nuova patria deve però scendere a patti con i mille intrighi che si aggirano a Palazzo Belvedere e che rendono tutto più difficili. E chi meglio di una spia può aiutare Nasi nel suo progetto.
Ma se i nemici interni non sono pochi, l'Europa si sta riorganizzando costruendo una flotta che va incontro all'ennesimo appuntamento con la storia: Lepanto

Altai è la testimonianza di un sogno, di un progetto ambizioso, difficile da costruire, che non va tenuto nascosto, ma raccontato perché ci siano altri rinnegati, altri eretici che in futuro possano costruirlo.

Per la presentazione in anteprima dell'attesissimo seguito di Q, Wu Ming arriva negli spazi di via Capo di Lucca 30 in una serata che si preannuncia ricca e anomala

La tardor així,

m'agrada a mi

è una battaglia che vogliamo vincere

Benvenuta/o all'alama mater studiorum!

Benvenuta/o in un'università di eccellenza, che ti garantisce una formazione de qualità superiore e un brillante futuro professionale!
Certo, hai pagato tra le 1.000 e le 2.000 euro di tasse, ma per frequentare questo prestigioso ateneo chiaramente ne vale la pena.
E poi non possono mica esonerare tutti.
Lo so, per te non c'era posto in uno studentato. Ma pazienza li stanno ristrutturando per renderli più accoglienti. Pagherai 300 euro per un posto in doppia spese escluse (ma che vuoi farci, è il mercato...).
Si è vero, la mensa è la più cara d'Italia, ma la ditta privata che la gestisce dovrà pur guadagnarci qualcosina!
E non puoi certo lamentarti che ti aumentino le tasse se non dai tutti gli esami in tempo; sei qui per studiare...mica sarai venuto a Bologna a fare il fricchettone!
E poi...ti interessa la ricerca? un dottorato, una borsa di studio?
Partiamo male già con questi grilli per la testa!
Posti non ce ne sono, ti consigliamo uno stage in azienda.
Si, lavori gratis, ma dovresti ringraziare che ti insegnano e poi forse ti inseriscono puroe di questi tempi...
E poi insomma, appena arrivato e già tutte queste perplessità?

Ara que s'acosta el mes de novembre i arriba la data de les estudiantes Europeus, que arriba l'estres de la gent que organtiza les manifestacions contra una europa del capital, del feixisme, del racisme i de les ments tancades... a Bologna es respira més que mai moviment estudiantil, és respira un atac frontal contra l'Espai Europeu d'Educació Superior i es respira al mateix temps una traquilitat que fa posar els pels de punta. Pot ser és aquesta la tranquilitat que precedeix la tempesta. No ho se. Sols que ací, i al meu País, els estudiants/es estan farts, i que ací i allà els estudiants/es irremediablement han de dir sí, sí a una universtiat pública i de qualitat. Han de dir prou d'Espai Europeu d'Ensenyament Superior!
Força companyes!

em costa tant...

un somriure de regal

Tot i que coste em de riure'ns de les siutacions més dificils. Espere que avui algú em regale un somriure

adesso...Obama non può

I was dismayed when I heard Obama was given the Nobel Pace Prize. A shock, really, to think that a president carrying on two wars would be given a peace prize. Until I recalled that Woodrow Wilson, Theodor Roosevelt, and Henry Kissinger had all received Nobel Peace prize. The Nobel Committee is famous for its superficial estimates, won over by rhetoric and by empty gestures, and ignoring blatant violations of world pace.

Yes, Wilson gets credit for the League of Nations- that ineffectual body which did nothing to prevent war. But he had bombarded the Mexican coast, sent troops to occupy Haití and the Dominican Republic and brouht the U.S into the slaughterhous of Europe in the fist Word War- surely among stupid and deadly wars at the top of the list.

Sure, Theodore Roosevelt brokered a peace between Japan and Russia. But he was a lover of war, ho participated in the U.S concquest of Cuba, pretending to liberate it from Spain while fastening U.S chains on that tiny island. [...]

Oh, yes te Committee saw fit to give a peace prize to Henry Kissinger, because he signed the final peace agreement ending the war in Vietnam, of chich he had been of de architects. Kissinger, who obsequiously went along with Nixon's expansion of the war, with de bombing of peasant villages in Vietnam, Laos, and Cambodia. [...]

People should not be given a peace prize on the basis of promises they have made (as with Obama, an eloquent maker of promises) but on the basis of actual accomplishments towards ending war, and Obama has continued deadly, inhuman military action in Iraq, Afghanistan, and Pakistan.
The Nobel Peace Committee should retire, and turn over its huge funds to some international peace organization which is not awed by stardom and rhetoric, and wich has some understanding of history.
Howard Zinn

Lezione di Storia delle Americhe

9 d'octubre

I per a mi, des de Bolgona, un 9 d'octubre dificil. La meua acció ha estat penjar un dels símbols que ens uneix en totes les parts del món. Una diada fora de la meua terra, que dificil és explicar-ho en italià, però encara més díficil en castellà...
Visca la Terra!

i ara...

Sis de la matinada. Lazzaretto destroy notte. Alguns quilometres allunyats del centre de la ciutat de Bolgona i encara més d'Strada Maggiore 77.
32 litres de calimotxo. 4 cerveses. 20 cigarros. I algunes gotes que començen a caure disimulades damunt del nostre cabell.
Camí d'anada entre bacs en la bici d'un basc que no fa ni dues setmanes que he conegut.
És el moment. Afitto posto bici, nooo, millor la robe!
I a les 8:30, en piazza VII Agosto, ja tinc bici! El meu nou mitjà de transport és aquest!!!
Tanmateix l'hauré de redecorar i comprar-li una bona cadena i un bon luchetto, de moment dorm a casa Miquel. Com jo vaig fer la meua primera settimana.

I ara un bon caffé.

...a la rutina paleografica

10:30h del matí. Mentre el desperador sona i el meu cap intenta evitar-lo m'adone que com sempre hauré de dutxar-me de presa per arribar a classe de Paleografia latina e diplomatica. Avui, com cada dia que pasa entendré un poc menys l'italià, i que dir del llatí.

Irnerio ha sigut un personatge que he conegut avui, mentre em perdia entre paraules escrites al S.XII per un jurista italià. La classe, xicoteta però participativa, havia entés la clau dels signes i abreviacions paleografiques en menys de dues classes, i jo perdut entre una simbologia estranya i dues llengues estranyes, he captat per fi qui tenia la grandessa per a possar el seu nom a un dels carrers, o millor dit avingudes, principals de la meua nova ciutat.

Irnerio (Bologna 1050-1125) è stato un giurista e glossatore medievale italiano che portò in auge negli studi delle arti liberali nell'Universtià de Bologna, in cui era magister e di cui è considerato uno dei fondatori (Scuola di Diritto), i testi legislativi giustinianei appena riscoperti e su cui si stava propagando un diffuso interesse.

Avui, tants segles després, a la Universitat de Bologna, s'ha tornar a repetir el seu nom, i intentar desxifrar les seues paraules i la seua escriptura jeroglifica. En definitiva avui, entre paraules, he recordat València i els seus carrers. En definitiva avui m'he adonat que el camí ha començat.

Des de Bologna tot sembla diferent...

Des de Bologna tot sembla diferent. A la fi, i després d'exactament tres setmanes a la ciutat estic completament instal·lat alla stanza di Strada Maggiore (foto>). Semblava imposible els primers dies però després de mig mes frenètic i intens els meus llençols sobre il mio letto s'han desplegat per assegurar-me que aquest serà definitivament el meu habitatge (tot i que no massa digne).
I a la fi baixe les escales del meu pis per poder veure una ciutat que resulta completament acollidora i que et perd entre les seues arcades per deixar que la teua imaginació correga a través de l'storia, la vida i la cultura que despren l'aroma a vellesa de cada indret, de cada racó.

Baixar a prendre un caffé machiatto i observar les due torri pel meu carrer passant per la plaça dels Servs de Maria, i perdres entre carrers per arribar a una facultat que et convida a entrar dintre entre preses i pors, però que t'ensisa tan prompte que ofega el teu alé. Classes llargues, dures, interminables, ràpides, divertides, incomprensibles, gracioses, aborrides, intraductibles, innovadores, velles... i a la fi, tornar per Santo Stefano i anar a donar una volta a Via Zamboni, solament per poder contemplar una plaça que ha recollit l'experiència de milers d'estudiants i estudiantes i que ara està totalment disposada a cobrir les nostres espectatives. Una plaça que ha vist, a la força, com el nostre temps s'accelerat i s'ha magnificat, com el nostre cor s'ha part i ha plorat en moments de desesperació i com cada dia els nostre filtre del tabac cau sobre ella sense cap resistència. Un capuccino a l'Scuderia i un "Buenos dias" del cambrer que em fa el millor café de l'Estat Italià.

La piazza Giuseppe Verdi (foto<) entre música d'opera a la dreta i crits i sorolls a l'esquerra ens troba cada nit. Quan cau la nit i els carrers fan olor a pizza, a birra i a tabac, des de Bologna tot sembla diferent. Queda caminar i deixar que cada racó siga nostre.

si em dius adéu

Si em dius adéu

Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l'harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t'ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d'un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Comprenent el món

D'historiador jutge a historiador comprensiu, a historiador que sap que mai no podrà aportar una definició absoluta del període que treballa, perquè aquest període -sempre relatiu i una mica subjectiu- pot ser vist des d'una prespectiva que en el futur aporti el present d'una generació distinta. Per això l'historiador no ha de condemnar el que fem, no ha de llençar-nos al pessimisme d'un fracàs per no aconseguir l'absoluta veritat. Quina veritat?

Fullejant comprendre el món de Joan Reglà. Diuen que qui copia escrits dels altres és que no te prou capacitat, originalitat, imaginació, fermesa per fer els seus propis escrits... pot ser, últimament sols m'agrada el que escriuen els altres.

un futur lliure

- El rei, el rei i el rei! –intervingué per primera volta, Mojolí, llaurador dels Tretze [de la Germania]-. Per l’amor de Déu, que la paraula rei no us cau de la boca! Perquè, vegem quin home és el rei: ¿el rei llaura la terra, sembra el blat, esporga els arbres, redacta escriptures, talla raïm, espolsa cànem, ven vi a les tavernes, treballa en els teleres, surt a la mar amb les barques, carreja l’arròs, pica espart, fa cordell, carda llana, cus gipons, cisella l’argent, o porta un llibre de comptes?
Quin orgue toca el rei que ens fa a tots ballar d’un peu? Per què un home ha d’estar per damunt de tots, si aquest no acompleix la seua faena de govenar i respectar el poble?-.

- [...] I o us afirme que, de cavallers, cardenals i poderoses, tinc els ous agres, perquè, damunt de ser altius i despietats, ni compleixen amb els furs, ni governen ni administren la república cristiana per al bé de tots, sinó sols a profit d’ells-.

- Aquestes lleis guarden la nostra dignitat com a poble. I ho tornarem a repteir: el rei del qual parlem, no respecta la nostra dignitat. [1521]
Crim de Germania_ Josep Lozano_ Edicons 3i4



“Ni França ni Espanya, sinó visca la terra y muira lo mal govern”
Joan Pey, jornaler català 1653


La història d’un poble és la història que fan els seues homes i dones, i el seu destí no pot ser d’altres que el que aquests i aquestes vulguin.
Un poble oprimit no té gaires opscions possibles: o la desaparicó o la victòria. La nació catalana és una nació oprimida, no cal dir-ho als aquí presents, i el fet que sigui capaç o no d’alliberar-se es troba en les mans de tots i cadascun de nosaltres: cada català té una responsabilitat, i que l’assumeixi o la rebutgi depèn que el nostre sugui un futur lliure, català, o bé un futur espanyol o francès, marcat per les cadenes de l’explotació, la misèria i les noves modernes formes d’esclavatge. [...]
Països Catalans, 1 de febrer de 1986
Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans
Moviment de Defensa de la Terra.

Qoélet, el Eclesiastés

- Estoy hablando de eso, ¿entendido? De la imposibilidad de detenerse. No es acertado. No lo es nunca. Habríamos tenido que hacer otras elecciones, hace mucho tiempo, y hoy es ya demasiado tarde. La curiosidad, la insolente, terca curiosidad de saber cómo va a terminar la historia, cómo concluirá la vida. De eso se trata, de nada más. Nunca es el afán de lucro el que nos lleva por el mundo, nunca es solo la esperanza la guerra… o las mujeres. Hay algo más. Algo que ni yo ni vos podremos describir nunca, pero que conocemos perfectamente. Inclusio ahora, incluso en el momento en que os parece haberos alejado demasiado de las cosas, incuban en vos las ganas de conocer el final. De seguir viendo. No hay nada que perder cuando se ha perdido todo.

Q, Luther Blissett

més forts i esponerosos...

“Ya estamos aquí” ho proclamaven impúdics i pudents al primer número del diari que van crear aposta el 30 de març de 1939 a València. “Ya estamos aquí, obuses i morteros, fusiles y cañones, ametralladoras y ballonetas, aviones y tanques, las armas de España”. I més, la cruz de cristo, la espada de franco, el yugo y la flexa. Ho van intentar el 1939 com ho havien intentat també el 1707 i com ho intenten ara. I més que farien avui si pogueren desfermar les seues ansies criminals. Ho intenten i no poden.
Aquesta és l’alegria que proclamem solemnes cada vegada que recordem les malvestats d’Espanya, cada vegada que evoquem els nostres morts.

Avoquem els morts d’Almanssa i l’11 de setembre, i des d’ells recordem també la repressa que ens va recobrar com a poble.
Avoquem els assasinats de la terra, morts pel feixisme espanyol durant 40 anys de dictadura, i des d’ells, des d’ells recordem com vam saber recuperar els carrers i les plaçes i com els vam omplir de cançons i esperances.
I quan arriba l’hora del xantatge de la transició i la seua estafa autonòmica...
Avoquem Miquel Grau i el seu somriure militant. Per ell el present se’ns omple de senyeres.
Avoquem cadascuna de les vegades que ens han volgut esborrar i escarnim el seu intent i repetim mil voltes les paraules que ens prohibeixen. I diem ben alt, sí, que parlem català i que ho fem a la manera de valència.

Avoquem Guillem Agulló i el seu record ens dignifica. En el record de Guillem hi dibuixem la nostra voluntat de ser.
Tantes vegades com aquesta Espanya assasina en forma de borbó incendiari, de militar fascinerós, de carn de canó faixistoide, que campa igual d’impune sota un règim o sota un altre. Tantes vegades deia com aquesta Espanya assasina ens ha volgut esborrar, hem renascut, més forts i esponerosos encara.
Perquè recuperem tots els noms i els repetim amb ràbia i amb valentia renovades. Es pensaven que ens mataven i avui tenim aquesta sala i tenim el país sencer, de Salses fins a Guardamar i de Fraga fins a Maó, ple de Guillems, ple de Miquels, ple de Pesets, ple de Bassets.

Per això ens conjurem a veure, per fi, el país lliure, lliure dels qui ens l’assasinen, lliure d’Espanya. Aquest és l’homenatge que els debem i és l’homenatge que els farem. Som menys inocents des d’aquell 11 d’abril, però som més fortes, som més dignes, som guillems.

Visca la Terra!


Parlament de Núria Cadenas
Homenatge Antifeixista a Burjassot
15 anys sense Guillem Agulló

A cavall entre Mubarak i Pere el Cerimoniós

[I l'altre dia, a l'hora de vespres, enviàrem a dir al rei i a rais Abulfamalet, per tal que els cristians sabessin que València era nostra, i no els fessin cap mal, que poséssim la nostra senyera a la torre que ara és del Temple. I ells digueren que els plaïa. I nós fórem entre la rambla i el real i la torre. I, quan veiérem la nostra senyera del la torre, descavalcàrem del cavall i ens adreçàrem vers orient i ploràrem dels nostres ulls i besàrem la terra per la gran mercè que Déu ens havia fet. ] Llibre dels fets, Jaume I.

***

***

[On és València i les seues cases? On són els rierols fora de mare i els arbres esponerosos? Quin dolor pensar que del seu coll han arabassat els collarets de les seues flors, que l'Albufera i el seu mar han estat privats dels rajos assolellats dels seus matins...Després, el mal que s'havia acarnissat sobre les seues llars no va tardar a estendre's a Alzira i va fer-ne amargues les aigües dolces i saludables, pansides les branques verdes...Al mateix temps, Dénia va ser presa i les seues collites de fruits, fins aleshores assequibles, es van allunyar més i més de nosaltres. Ai! Xàtiva i la seua plana, víctima de la injústica del temps...Quines pèrdues!

Per què al-Andalus ha estat privada dels seus nobles? En els seus minarets ha sigut suspesa la crida de l'oració i les orelles ensordeixen amb la repicada de les campanes. Com m'agradaria saber la causa de la seua ruïna i d'on procedeixen les vel·leïtats de la fortuna de què ha estat víctima!] escrits d'Ibn al-Abbar.

***

***

...i cada dia al despertar un puelbo mata i otro muere...

http://www.goear.com/listen.php?v=fe31807

Alma mater studiorum

Università di Bologna, 2009/2010...Facoltà di lettere e filosofia...

Io sono studiando l'italiano

Aquesta nit no et necessite

Hui fa dotze dies que vivim junts. Fa dotze dies que la vaig acollir, inocent, mentre caminava entre l'aire gelat de la platja de Gandia, amb alguna copa de més i amb les companyes i companys que m'acompanyaven. Aquella nit vaig començar, tímidament, a dormir amb ella. Amb por. Sense massa distraccions. Esperant el moment.

El dia seguent, diumenge, dia del senyor i de la ressaca per als pagans, es va agafar a mi com si li hagués oferit tota la meua pell. Així agafada a mi ens vam anar fent amics, jo sols volia acollir-la, però la proposta de viure amb mi durant uns dies va ser quasi inevitable. Fa fred pel carrer per anar tota sola.

I així començà aquella història que ara per les nits molesta i incomoda a la meua companya de pis, que dorm paret amb paret. Intentem no fer sorolls estrepitosos, però de vegades no ho podem evitar, tots dos, amb la pasió. De vegades pense que ets venenossa, tòxica, nociva... però de seguida torna la pau... respirem junts i dorms.

Se ben bé, que no tardaràs en tornar a marxar, sincerament ho espere, estic cansat, consumit, extenuat, debilitat...descarnat també. Se que tornaràs, però.

Aquesta nit, necessite dormir sense tu. Xicotets plaers de la vida, la solitud, de vegades plena més.

pd: tornant a la rutina, sense rutina... es fa tot cada cop més estrany.

el meu nadal

Ressaca
Tren
Blanc i Negre
Vi rosat
llit
regals
Carcaixent
Burret
València
Cerveses
Restaurant Xinés
Litografia d'homenatge
papallones
salmó amb formatge
ous farcits
Coronita
Amic
Invisible
Llima
Montó
Rave
Nadal
Ressaca
Arròs
20€
Blanca i Simón
Reorganització d'apunts
Café de les llums
Tos
Xocolata
Crep
Free love
Vomitar
Més tos
Noves sabates
Pizza
Espinacs
Costelles amb mel
Ell
Ella
Ron
Cuba
Ca revolta
Re-evolució
Re-ssaca
Founde amb fruita
Paz Bronquial
Jaume I
LLei de Patrimoni
Edeta...