em costa tant...

si em dius adéu

Si em dius adéu

Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l'harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t'ha mancat en mi

Si em dius et vull
Que el sol faci el dia molt més llarg
I així robar
Temps al temps d'un rellotge aturat
Que tinguem sort
Que trobem tot el que ens va mancar
Ahir

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal
Caminar

Aquesta nit no et necessite

Hui fa dotze dies que vivim junts. Fa dotze dies que la vaig acollir, inocent, mentre caminava entre l'aire gelat de la platja de Gandia, amb alguna copa de més i amb les companyes i companys que m'acompanyaven. Aquella nit vaig començar, tímidament, a dormir amb ella. Amb por. Sense massa distraccions. Esperant el moment.

El dia seguent, diumenge, dia del senyor i de la ressaca per als pagans, es va agafar a mi com si li hagués oferit tota la meua pell. Així agafada a mi ens vam anar fent amics, jo sols volia acollir-la, però la proposta de viure amb mi durant uns dies va ser quasi inevitable. Fa fred pel carrer per anar tota sola.

I així començà aquella història que ara per les nits molesta i incomoda a la meua companya de pis, que dorm paret amb paret. Intentem no fer sorolls estrepitosos, però de vegades no ho podem evitar, tots dos, amb la pasió. De vegades pense que ets venenossa, tòxica, nociva... però de seguida torna la pau... respirem junts i dorms.

Se ben bé, que no tardaràs en tornar a marxar, sincerament ho espere, estic cansat, consumit, extenuat, debilitat...descarnat també. Se que tornaràs, però.

Aquesta nit, necessite dormir sense tu. Xicotets plaers de la vida, la solitud, de vegades plena més.

pd: tornant a la rutina, sense rutina... es fa tot cada cop més estrany.

No puc dir el teu nom

No puc dir el teu nom. O el dic negligent-

[ment.

No puc dir el teu nom. Certs dies, certes

[nits

em passen certes coses. Tinc el desig de tu.

Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.

No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, cà-

lida].

Terriblement esvelta, dempeus com una

[pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l’he

[de diramb certa negligència.

No puc dir el teu

[nom.

Fragment del llibre d’exilis (1956)Vicent Andrés Estellés

Demà amic invisible...i a esperar...a esperar....a esperar al pare noël...

Direm tots els noms i els direm ben alts

pd: imatge robada

a València viuré

"Lubina" al forn amb llima, vinet, allets i un poc de juliverd
i fa un oloreta...
mmmm
que bo...

Jo faré ou fregit, estic sol al pis.

Faré també carabasseta per obrir boca

Després escoltaré la cançó dels bars, menjaré una piruleta i esparé que arribe dijous...en vetla.

...a València viuràs...

Me quede en dos coses del Vinya. Arribar i veure a Canteca, en el cap en altre lloc i el cos buscant l'alternativa libertaria. I anar-me'n sense sabates d'allí morint de la calor i clavant-me les pedres als peus.
Ara caldrà, quan estiga inspirat, escriure ja de veritat al blog.

[si les trobeu, aviseu-me]

el dia més curt de la Lluna

Hui és el dia de Sant Joan. I hui ací a casa, mirant com la lluna es resisteix a eixir, després del cansament de tot l'hivern colpint a l'obscuritat de la nit. I hui ací, després d'un intens i improductiu dia de biblioteca esperaré que demà torne a eixir el sol per continuar una rutina que s'acabarà pronte.
Esperat dia el del final d'exàmens, en el que els apunts bruts i xafats, descansaran a la fi de les meues mans suades. I jo descansaré també d'ells, que a la fi es quedaran arraconats al calaix d'Història, entremesclats entre Carles V i Ramses II, tractats i decrets de Nova Planta. I començarà la calor. La calor que fins ara s'ha sentit com una molèstia al dia a dia, ens farà gaudir de l'aborriment de les hores mortes, dels balls als concerts, de les festes del poble i de la sorra de la platja; però amb l'estiu es perd al mateix temps la calor d'una gent a la que et vas creuant dia a dia entre els passadisos de la facultat i les aules amagades de la Universitat. Ixa calor que de vegades resulta impresindible. Però bé...una calor per altra, i de vegades ens trobarem al bell mig d'un descampat, entre un grup sorollos i un cubata mig buit... i sinó ací estarà el blog, per xarrar-nos.
De moment continuaré intentant recordar les més de vint dinasties egipcies, i pensant en que faré el divendres quan acabe els exàmens...
fins ara companyes.

[foto del Port de Catarroja_ per Alba]

[quin començament al blog...m'ha qudat cursi...]