a València viuré

"Lubina" al forn amb llima, vinet, allets i un poc de juliverd
i fa un oloreta...
mmmm
que bo...

Jo faré ou fregit, estic sol al pis.

Faré també carabasseta per obrir boca

Després escoltaré la cançó dels bars, menjaré una piruleta i esparé que arribe dijous...en vetla.

...a València viuràs...

Jo era la vidriola

La vidriola màgica

Era una vegda un xiquet que tenia una vidriola; allí guardava els seus diners.
Un dia la va trencar per a obrir-la i treure'ls.

El xiquet comptava i comptava els diners i no acabava mai... la vidriola era màgica.

Com estava trencada se'n comprà una nova, però la nova ja no era màgica.

Avui he tret els apunts d'Història Antiga per estudiar de nou, però entre papers hem trobat (la meua germana i jo) la revista de l'escola de l'any 1993-1994. Jo tenia 5 anys i la revista va publicar el meu conte: el conte de la vidriola, i és que jo a la classe era la "vidriola". Els dibuixos no els he pogut possar, però són increiblement bons. La vidriola tampoc l'he trobada... una llàstima perquè crec que des d'aquella que es va trencar mai he pogut possar diners a altra [perquè no n'he tingut per a estalviar].

Demà aniré ja a la Universitat, i mira que m'agradaria poder tornar a ser la vidriola i jugar al pati de l'escoleta de prescolar del Jaume I.

Un any més Maulets de l’Horta Sud ofereix una proposta d’oci alternatiu en contraprogramació a les festes oficials organitzades per l’equip de govern municipal del PP. L’esperit de les Festes Alternatives d’Alcàsser contiua igual que el primer dia, i enguany ja fa quatre anys.

L’ajuntament després d’un any sense precupar-se pel valencià ha portat a Pep Guimeno “el Botifarra”, que l’any passat va estar entre nosaltres al Carrer Silla. Ens alegrem per la possada en marxa d’un concert en català al nostre poble, però hem de remarcar que es tracta totalment d’una actitut hipòcrita per part de la corporació municipal.
Aquest ajuntament hem de recordar que ha sigut el que ens ha posat traves d’horaris, de sorolls... durant 3 anys a les Festes Alternatives...l’any passat el mateix ajuntament va romandre pasiu davant l’arbitrarietat de les multes que la guàrdia civil ens va posar mentre realitzavem un concert de música en valencià amb tots els permisos pertinents. És el mateix ajuntament que fa uns mesos va denegar atorgar-li al jove Guillem Agulló, assasinat ara fa 15 anys per un grup de nazis, un carrer per recordar-lo. Com no, amb una actitut hipòcrita de nou, van dir que tammateix reconeixien Guillem i que consensuarien un escrit per a que l’Ajuntament d’Alcàsser aprovara el reconeixement del jove Maulet. Mesos després la resposta ha sigut nula.

Hem volgut també fer palés les lluites contra l’especulació i pel territori que s’han portat a la comarca. És per això que vindran tot un conjunt de col•lectius i organitzacions cíviques en defensa del territori per mostrar el seu treball i encarar les feines pendents per al futur.
Cal recordar que la batalla de l’AVE al nostre poble continua. Després d’un traçat que destruia l’horta dissenyat pel PP i d’unes promeses electorals que van acabar al fem pel PSOE, els dos partits s’han anat tirant la culpa del traçat de l’AVE. Cap dels dos, però, s’ha precupat per salvaguardar l’horta.. Una vegada més veiem sobre la taula els interessos partidistes allunyant el poble dels partits institucionals. Les promeses electorals acaben de nou al fem.
A Catarroja, a Torrent, a Picassent, a Alcàsser... el polítics han obiat a les plataformes cíviques o els han fet bona cara per augmentar una reputació que ja ningú es creu.
Des de Maulets vos convidem el dia 20 a apropar sinèrgies entre altres col•lectius al C.S.A El Montó a les 20:00h.

Els bous al carrer han sigut posats en dubte per molts pobles festers. A Paterna es realizarà un referèndum en breu per a consultar si la festa deu seguir. Aquest any al poble l’ajuntament ha donat permís per portar El Ratón, un bou que costa 6.000€ i que ha sigut portada dels periodics per haver assasinat a persones.
La festa és posible sense aquestos fets. Volem una setmana de festa on les associacions del poble organitzen casals en música, creen projectes d’autogestió, es donen a conèixer i comparteixen la festa i la diversió. Remarquem com cada any que no volem acabar en la festa, doncs som concients que l’ambiet que es crea és una mostra de fer poble.

Però nosaltres mirem al futur i tractarem d’unir-nos. L’any que ve farem 5 anys. Cinc anys de lluita per a aconseguir unes vertaderes festes alternatives, però la participació serà un dels nostres objectius principals, volem fer unes festes entre totes i tots, unes festes alternatives i participatives.
És per això que vos convidem a totes i a tots a participar aquest any de l’oci altenatiu, però ens adreçem a totes les assosociacions i a totes aquelles persones interesades, amb idees i projectes a compartir aquestes festes, unes festes completament autogesitonades i sense ànim de lúcre que creiem necessàries.

Festa sí lluita també
Alternativa i participació!

http://www.maulets.org/hortasud/

i torna a vindre l'alternativa

Després d'uns dies durs, de calor, de converses alterades amb el regidor de Festes del PP, d'anar amunt, d'anar avall... de des-organtizar tota una setmana i tornar-la a organitzar... ha arribat l'alternativa!

Fa quatre anys que uns quants joves del poble vam decidir mostrar que no tots pensavem igual, i va nàixer un projecte que englobava un parell d'activitats en 4 dies del mes d'Agost. Enguany, després de quatre anys podem possar la cara ben alta, perquè tot i que sabem ben bé que els erros han sigut molts, podem dir que ja en tenim 4. I quatre són molts per a joves que en 16 i 20 anys van engengar-les...van dissenyar l'alternativa, independentista i revolucionària.

El respecte se l'hem guanyat, això si... el futur és més que esperançador. La nostra organtizació fa 20 anys, a la nostra comarca en fem quatre...però mirem ja cap al 5é aniversari, que esperem que siga alternatiu i participatiu, de totes i de tots.

Enguany contarem amb la presència de molts companys i companyes, i això ens dona tranquilitat i també nerviosisme... totes tenim ja papallones a la panxa. Hèctor i Rubio seràn els que obriran el camí amb la presentació d'un llibre que jo llegia abans d'estar publicat...la seua estima no te preu i així ens ho demostren al seu blog que ací enllaçe (http://blocs.mesvilaweb.cat/delsud ). Però també tindrem a Miquel Gil, que va vindre les primeres Festes Alternatives i ens va plenar el Montó... a Dani Miquel, que ha recorregut carrers d'Alcàsser... a la plataforma Salvem Catarroja que ha treballat colçe a colçe amb nosaltres; a les companyes del C.S.A el Montó, gent imprescindible al poble; amb la gent del Casinet de Torrent; amb les xufes d'Orxata i uns bons amics; amb els Rapsodes; amb el Llusi i la seua colla de Tabano; amb Lucas i tota la colla, però sobretot amb la seua música; i amb tantíssim gent que passarà pel montó i ens trobarà darrere amagats per qualsevol indret... un Montó que amb "verde bosque" i "blanco nieve" està més .net

Això ens fa continuar...gràcies a totes aquelles que fan que açò siga possible.

..i que visquen el pobles...

L'estiu es pot dir que ja ha començat oficialment, i amb ell el perroflautisme-bala·perduda que ens portarà pel camí de la ruïna... però i que bonic! anar de poble en poble, buscant les festes de cada comarca i trobant-les, i amb elles als amcis i amigues de cada indret del País.

De moment el perroflauta podem dir que l'hem fet ja a Envall i tot seguit a Benlloch, cap de setmana memorable [com la liem...]. Però els viatjes sense full de ruta a partir d'ara no pararan, tot i que la pròxima estació la tenim a casa!!! i quines ganes...

La veritat és que Picassent "to los anys ix bo", i esperem que no siga menys aquest, perquè a més de que a les 15:00h en retrobarem amb moltes cares reconegudes, i algunes esperades del vell institut, també acollirem a saforencs, hortenses i riberencs per la nostra Horta Sud, terra estimada. Esmorçar, dinar i sopar [pot ser al Bar Nou- habeis cenao bien?-], al complet amb un final amb concert- que serà mític- a Alcàsser, poble de "sangüangos" i del ja famós "Tio Martí". La guia turística inebitable passarà per la casa ye-ye, las campanas de Pepe Navarro, el Montó i altres indrets que ens fan...especials. Però sobretot passarà per un concert on recordarem tantes coses... serà brutal! Això si...hem d'aguantar la compostura que el sol tarda molt en amagar-se!

La ruta continuarà: Safor, Marina, Horta, Plana, Ribera... i així fins al dia 2 d'agost, en el que totes i tots podrem morir. Esperem no trobar-nos a "perversos" ni tampoc pujar a moltes nòries, que al fina ens marejem!

...i que visquen les comarques...!!!

pd: després de molt de temps d'ocupació de cases alienes, ma casa es convertirà en centra d'acollida de joves sense sostre. Gràcies a aqulles/es que m'heu acollit...tot un honor!!!XD

La història de la Història que ens volen llevar

L’altre dia hem van regalar un llibre. Un llibre del Fuster a cura de d’Antoni Furió que elogia al seu poble, a Sueca. Tornant a casa despré d’un granisat de llima amb Laia vaig llegir el prolèg o les escuses de recopilació dels articles de Joan Fuster per per rememorar el seu poble, i en elles Furió va despertar de nou la meua còlera furtiva. El 1962, Fuster va publicar descaradament País Valenciano i Nosaltres els Valencians entre altres, mentre les forçes vives de la capital desencadenaren una despietada campanya contra l’escriptor, acusat d’haver injuriat València i els valencians, no obstant s’engegava així un procés valencià de recuperació històrica lligada al antifranquisme i al nacionalisme valencianista que investigava la història per construïr els Països Catalans que pronte fuster disenyarà. El 1963, l’ofensiva culimà amb un sumptuós auto de fe en la plaça del Caudillo de València, el 9 de març poc abans de la setmana fallera, Fuster va ser cremat en efígie, entre la burla i l’odi.
No tardaria Joan Reglà a prendre la paella pel màneg i organitzar junt a altres figures de la Universitat de València el Primer Congrés d’Història del País Valencià, una de les primeres apostes cíviques per empendre un camí de reflexió acadèmica, que oplís el gran buit polític nacionalista que al País Valencià i als Països Catalans els havien mancat. Amb Reglà més historiadors de la Universitat i del món acadèmic i intel·lectual van apostar per editar la història del nostre País. Ben recent trobem a faltar a Alfons Cucó que ens va deixar el 2003 i que si més no te un llarg expedient d’aposta pel País i va restar colze a colze amb Reglà, entre altres 700 congresistes de diferents tendències però amb l’esperit de produir la nostra història per caminar cap endavant.

S’engegà un projecte de futur per rescatar la història valenciana i així durant els anys 70 van apareixer, i sobretot ho se pels que tinc a casa, una gran quantitat d’obres que engrescaven al lector a reconstruir la seua identitat. No hem d’oblidar que si més no Jaume Vicens Vives va estar un treballador i pare d’aquesta època i d’uns deixebles es passà a altres. L’agraïmet i dedicació del llibre Aproximació al País Valencià de Reglà, a la juventut que treballava a la valència universitària amb gran conciència de la seua resposabilitat, va ser un enclau bàsic per la transformació de l’estudi que ell repasà amb la seua aproximació. El mateix any J.F Mira publicava els valencians i la terra i Pere Sisé recordà els fets d’Alcoi, qui anys després descriuria les Raons d’Identitat del País Valencià amb tot un voltant acadèmic, si més no, vinculat a la investiagió de temàtiques del País Valencià i als moviments cívics del País.
A partir d’ahi els treballs van crèixer. I els deixebles de la generació “País Valencià” havien si més no engegat la roda d’un plà que donava resultats. Alguns com Carme Perez Aparici, que encara viatjaren a Andorra per a aconseguir llibres prohibits a una dictadura rància i melancòlica de temps gloriosos, es van relacionar entre aules i converses personals amb Reglà, qui avui la Universitat de València li dedica una Biblioteca.

Carme, entre altres [però hem centre amb Carme per ser la meua professora] van fer que allò que havia escrit el seu pare acadèmic es revaloritzara. Les investigacions havien crescut en quantitat però sobretot en qualitat i això avui dia podem comparar-ho entre els seus llibres [ho recomane a aquells adpates a la història]. Aquella aproximació s’havia convertit en un estudi gegant que feia que els valencians, no per primera vegada, però com si ho fora, i ho dic sobretot pel canvi metodològic que va prendre l’historiografia, repreguerem els temps passats. Carme amb cura va traçar les linies de l’alçament maulet fins al triounf botifler al 81, ella i altres que com explica al pròleg del seu llibre es van conèixer al seminari que el nostres mestre, Joan Reglà, reunia al casalot del carrer de la Nau, cada dijous a la vesprada. En aquell despatx una mica esgavellat, que era alhora Sala de Revistes, un grup d’alumnes i llicenciats –Fransec Aleixandre, Manuel Ardit, Joan Brines, Carme Pérez, Josep Emili Castelló, Emília Salvador, Enric Sebastià i d’altres- discutiem sobre temes històrics i no històrics i esposavem els primeres resultats de les nostres investigaicons.
La Universitat de València amb tot aquest procés d’investigació i desenvolupament no es podia quedar enrrere. I amb la suposada transició a la democràcia els rectors i degans amb les noves lleis educatives van poder tirar mà de noves assignatures. El problema hsitòric de que la Universitat i la societat no eren recíproques a l’hora de tranmetre coneixement s’havia d’acabar, i aquesta història va florir entre una generació que llegia les edicions de 3i4 i 62 sobre història, a més dels manuals igual d’acadèmics, feren que historiadores i historiadors, però també molta més gent poguera gaudir del seu passat. A la Universitat s’introduiren assignatures de cada carrera referents al nostre País, però la facultat d’història va alcançar una fita clau en la introducció d’un curs d’assignatures anuals referents al País Valencià. La mateixa Carme, contava com de difícil veien els professors i professores donar tot un any d’Història Moderna o d’Història medieval amb els recursos que contaven. La investigació era jove i entre els passadisos, els encara joves professors, estagueren precupats fins a la primera prova, en la que el temps els va faltar per poder explicar-ne tota la història. Objectiu complit. Ara només faltava que els futurs estudiants de la Universitat de València i de la titulació d’història pogueren eixir ben preparats per afrontar, alguns, la realtiat investigadora sobre la terra, i altres transmetre la història als centres de secundària, que tant ens feia falta.

Però els esdeveniments no sortiren de la mateixa manera que el propi professorat haguera volgut. Entre els canvis directius, molts cops, relacionats en el govern polític de torn, i els canvis ministerials de lleis educatives que tantes protestes van alçar als carrers de València, la història del País Valencià es va veure reduida a 4’5 crèdits, que equivalia a quatre mesos intensos d’història d’una època. La rebaixa significativa va airejar mals auguris, i podem dir-ne que fins a eguany.

El passat 6 de juny va estar aprovada una de les parts de la nova reforma educativa que tant des d’Europa com des del Ministeri i amb la complicitat de Rectorat i Deganat se’ns ha imposat: l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.
Amb aquesta part la Junta de Facultat de Geografia i Història aprovava amb el vot en contra de tots els estudiants i estudiantes la implantació del nou títol de Grau d’Història que s’havia dissenyat a corre cuita i per una colla d’erudits i intel·lectuals tritats a dit que no ens sabien i no se’n preocupaven de repasar la història de la història. La titulació passava de 5 a 4 anys, i la sorpresa va vindre amb l’eliminació de les assignatures de País Valencià, que tanta història tenien i que tant representaven en el treball de més de 40 anys dels nostres pares acadèmics. 40 anys d’errors?.
El País Valencià es quedava a la Universitat de València amb 12 crèdits que equivalien a un sol any per explicar amb una sola assignatura des de la Cova Negra i el Parpalló fins a la Francisco Camps.
Per si això fora poc no es donaria Història del País Valencià, és a dir, esdeveniments i procesos històrics sinó Mètodes d’estudi de la Història del País Valencià i Historiografia del País Valencià. Acabaven de tocar les campanes de mort de la lluita acadèmica de recuperació i normalització. Els botxins de la facultat, amb clars interesos polítics, eliminaven del coneixement dels seus estudiants i estudiantes, la seua història. Qui sinó nosaltres, els valencians i valencianes, va a estudiar la part de la Història del sud dels Països Catalans?
És aquesta la història de la història que ens volen llevar, apartar, privar, suprimir i vetar. És aquest el nostre futur. Però també és aquesta la nostra feina i la nostra lluita, recordar a aquells qui ho han aconseguit i refer la història.
Copie ací un fragment que Manuel Sanchis Guarner va dedicar a Joan Reglà al seu pròleg d’Aproximació a la Història del País Valencià ara fa exactament 40 anys

La història rebela a cada poble tot el que en la seua vida hi ha hagut d’historiable, la transcendència i la vàlua d’allò que no s’endugué el temps. I el coneixemetn històric ens ajuda a valorar de manera escaient els problemes polítics, socials i ideològics de l’humà i la societat d’ara. L’historicisme informa els pobles que tenen vitalitat i els dóna sentiment de seguretat en cararse amb les prespectives venidroes. De fet, només la volutat de futur fa que el passat tinga valor. La història ens facilita la presa de consiència col·lectiva, i com ens ajuda a saber què som- puix que ens diu què hem estat-, ens permet de determinar què podem ser, si volem. Els pobles els fa, fonalmentalment, la voluntat col·lectiva de futur.

Apel·lació a la ignorància

Sota el lema "hemos hecho un largo camino juntos" i amb la imatge d'un llibre d'Història d'Espanya, els neofeixistes, rancis i ignorants d'España 2000 han tornat a possar paper en cola sobre les parets dels nostres pobles. Silla, poble de companys i resistència antifeixista ha despertat aquesta setmana amb cartells que apel·len a la ignorància per defendre el seu discurs nazional i patriòtic.

No és la primera vegada, i per tant, no ens sorpèn l'encartellada. Però aquesta vegada m'ha tocat de prop, desgraciadament han utilitzat la història per a manipular-la i dir-ne que hem fet un llarg camí junts.

Els arguments en són mil, i dir-ne que hem fet un camí junts és dir una mentida tant gran que pot ser cap persona hauria d'admitir. El problema no radica en que tothom sapgia o no que el 1707 se'ns imposà una història, una llengua, i unes institucions que no eren nostres, als Països Catalans els havien tocat les campanes de processó. Però mai s'acabà l'esperança, i apuntar que Felip V encara va ser rei de regnes i no rei d'un sol regne. Amb la constitució del 1856 podem dir que naix "España", i fins aleshores dir que els Països Catalans havien intentat recuperar, almenys la llengua i les institucions pròpies. Mai s'havien sentit espanyols, pot ser si hispànics, però no espanyols. Documents en podem trobar milers... i la volutat d'expressar-nos diferents ha sigut al llarg de la història allò que ha fet conservar la nostra cultura. Podriem escriure moltes dates, i transcriure docuements que ens són, purament aclaridors, per veure que la història no l'hem fet junts, o al menys com diria la dita catellana "no revueltos".

El problema, però no ve ací, sinó a les escoles. Un cartell així, en una societat avançada i de progrés i amb una democràcia consolidada no tindria cap sentit. Seria la riota del poble i podriem assenyalar als feixistes per la barbaritat del que intentet representar.

Però tenim açò, una gent que al veure el cartell creurà que la història l'hem fet junts. Que el "separatisme" és una acció nova i que no te refons històrics. L'alienació i esborrar el pensament crític i sobretot històric per explicar-nos el que passa avui ha sigut una de les armes que sota la democràcia han utilitzat les velles glòries nazionalistes i patriòtiques espanyolistes que avui encara, pretenen fer-nos uns. Al País Basc com ací. Podem veure com ara l'estat centralitzat no deixa ni fer un referèndum al poble (què més democràtic?), quan històricament el parlament vasc estava a la mateixa altura que el castellà i denegà moltes de les propostes de monarques i reis espanyols. El 1856 s'acabà el somni basc. El nostre malson podem dir que començà el 1707 i que avui està vigent. El problema el trobem ara al trobar-nos vuits de passat. Dir només 2 frases, una de Sanchis Guarner que diu que només la voluntat de futur fa que el passat tinga valor, i el passat nostre és el que ens portarà al futur. Una altra que hauriem de possar sobre cada cartell d'España 2000 és una cançó d'Al-tall i diu que "no s'ensenya a les escoles, com van esclafar un País; doncs des d'aquella sembrada, continuen collint fruits".