L’altre dia hem van regalar un llibre. Un llibre del Fuster a cura de d’Antoni Furió que elogia al seu poble, a Sueca. Tornant a casa despré d’un granisat de llima amb Laia vaig llegir el prolèg o les escuses de recopilació dels articles de Joan Fuster per per rememorar el seu poble, i en elles Furió va despertar de nou la meua còlera furtiva. El 1962, Fuster va publicar descaradament País Valenciano i Nosaltres els Valencians entre altres, mentre les forçes vives de la capital desencadenaren una despietada campanya contra l’escriptor, acusat d’haver injuriat València i els valencians, no obstant s’engegava així un procés valencià de recuperació històrica lligada al antifranquisme i al nacionalisme valencianista que investigava la història per construïr els Països Catalans que pronte fuster disenyarà. El 1963, l’ofensiva culimà amb un sumptuós auto de fe en la plaça del Caudillo de València, el 9 de març poc abans de la setmana fallera, Fuster va ser cremat en efígie, entre la burla i l’odi.
No tardaria Joan Reglà a prendre la paella pel màneg i organitzar junt a altres figures de la Universitat de València el Primer Congrés d’Història del País Valencià, una de les primeres apostes cíviques per empendre un camí de reflexió acadèmica, que oplís el gran buit polític nacionalista que al País Valencià i als Països Catalans els havien mancat. Amb Reglà més historiadors de la Universitat i del món acadèmic i intel·lectual van apostar per editar la història del nostre País. Ben recent trobem a faltar a Alfons Cucó que ens va deixar el 2003 i que si més no te un llarg expedient d’aposta pel País i va restar colze a colze amb Reglà, entre altres 700 congresistes de diferents tendències però amb l’esperit de produir la nostra història per caminar cap endavant.
S’engegà un projecte de futur per rescatar la història valenciana i així durant els anys 70 van apareixer, i sobretot ho se pels que tinc a casa, una gran quantitat d’obres que engrescaven al lector a reconstruir la seua identitat. No hem d’oblidar que si més no Jaume Vicens Vives va estar un treballador i pare d’aquesta època i d’uns deixebles es passà a altres. L’agraïmet i dedicació del llibre Aproximació al País Valencià de Reglà, a la juventut que treballava a la valència universitària amb gran conciència de la seua resposabilitat, va ser un enclau bàsic per la transformació de l’estudi que ell repasà amb la seua aproximació. El mateix any J.F Mira publicava els valencians i la terra i Pere Sisé recordà els fets d’Alcoi, qui anys després descriuria les Raons d’Identitat del País Valencià amb tot un voltant acadèmic, si més no, vinculat a la investiagió de temàtiques del País Valencià i als moviments cívics del País.
A partir d’ahi els treballs van crèixer. I els deixebles de la generació “País Valencià” havien si més no engegat la roda d’un plà que donava resultats. Alguns com Carme Perez Aparici, que encara viatjaren a Andorra per a aconseguir llibres prohibits a una dictadura rància i melancòlica de temps gloriosos, es van relacionar entre aules i converses personals amb Reglà, qui avui la Universitat de València li dedica una Biblioteca.
Carme, entre altres [però hem centre amb Carme per ser la meua professora] van fer que allò que havia escrit el seu pare acadèmic es revaloritzara. Les investigacions havien crescut en quantitat però sobretot en qualitat i això avui dia podem comparar-ho entre els seus llibres [ho recomane a aquells adpates a la història]. Aquella aproximació s’havia convertit en un estudi gegant que feia que els valencians, no per primera vegada, però com si ho fora, i ho dic sobretot pel canvi metodològic que va prendre l’historiografia, repreguerem els temps passats. Carme amb cura va traçar les linies de l’alçament maulet fins al triounf botifler al 81, ella i altres que com explica al pròleg del seu llibre es van conèixer al seminari que el nostres mestre, Joan Reglà, reunia al casalot del carrer de la Nau, cada dijous a la vesprada. En aquell despatx una mica esgavellat, que era alhora Sala de Revistes, un grup d’alumnes i llicenciats –Fransec Aleixandre, Manuel Ardit, Joan Brines, Carme Pérez, Josep Emili Castelló, Emília Salvador, Enric Sebastià i d’altres- discutiem sobre temes històrics i no històrics i esposavem els primeres resultats de les nostres investigaicons.
La Universitat de València amb tot aquest procés d’investigació i desenvolupament no es podia quedar enrrere. I amb la suposada transició a la democràcia els rectors i degans amb les noves lleis educatives van poder tirar mà de noves assignatures. El problema hsitòric de que la Universitat i la societat no eren recíproques a l’hora de tranmetre coneixement s’havia d’acabar, i aquesta història va florir entre una generació que llegia les edicions de 3i4 i 62 sobre història, a més dels manuals igual d’acadèmics, feren que historiadores i historiadors, però també molta més gent poguera gaudir del seu passat. A la Universitat s’introduiren assignatures de cada carrera referents al nostre País, però la facultat d’història va alcançar una fita clau en la introducció d’un curs d’assignatures anuals referents al País Valencià. La mateixa Carme, contava com de difícil veien els professors i professores donar tot un any d’Història Moderna o d’Història medieval amb els recursos que contaven. La investigació era jove i entre els passadisos, els encara joves professors, estagueren precupats fins a la primera prova, en la que el temps els va faltar per poder explicar-ne tota la història. Objectiu complit. Ara només faltava que els futurs estudiants de la Universitat de València i de la titulació d’història pogueren eixir ben preparats per afrontar, alguns, la realtiat investigadora sobre la terra, i altres transmetre la història als centres de secundària, que tant ens feia falta.
Però els esdeveniments no sortiren de la mateixa manera que el propi professorat haguera volgut. Entre els canvis directius, molts cops, relacionats en el govern polític de torn, i els canvis ministerials de lleis educatives que tantes protestes van alçar als carrers de València, la història del País Valencià es va veure reduida a 4’5 crèdits, que equivalia a quatre mesos intensos d’història d’una època. La rebaixa significativa va airejar mals auguris, i podem dir-ne que fins a eguany.
El passat 6 de juny va estar aprovada una de les parts de la nova reforma educativa que tant des d’Europa com des del Ministeri i amb la complicitat de Rectorat i Deganat se’ns ha imposat: l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.
Amb aquesta part la Junta de Facultat de Geografia i Història aprovava amb el vot en contra de tots els estudiants i estudiantes la implantació del nou títol de Grau d’Història que s’havia dissenyat a corre cuita i per una colla d’erudits i intel·lectuals tritats a dit que no ens sabien i no se’n preocupaven de repasar la història de la història. La titulació passava de 5 a 4 anys, i la sorpresa va vindre amb l’eliminació de les assignatures de País Valencià, que tanta història tenien i que tant representaven en el treball de més de 40 anys dels nostres pares acadèmics. 40 anys d’errors?.
El País Valencià es quedava a la Universitat de València amb 12 crèdits que equivalien a un sol any per explicar amb una sola assignatura des de la Cova Negra i el Parpalló fins a la Francisco Camps.
Per si això fora poc no es donaria Història del País Valencià, és a dir, esdeveniments i procesos històrics sinó Mètodes d’estudi de la Història del País Valencià i Historiografia del País Valencià. Acabaven de tocar les campanes de mort de la lluita acadèmica de recuperació i normalització. Els botxins de la facultat, amb clars interesos polítics, eliminaven del coneixement dels seus estudiants i estudiantes, la seua història. Qui sinó nosaltres, els valencians i valencianes, va a estudiar la part de la Història del sud dels Països Catalans?
És aquesta la història de la història que ens volen llevar, apartar, privar, suprimir i vetar. És aquest el nostre futur. Però també és aquesta la nostra feina i la nostra lluita, recordar a aquells qui ho han aconseguit i refer la història.
Copie ací un fragment que Manuel Sanchis Guarner va dedicar a Joan Reglà al seu pròleg d’Aproximació a la Història del País Valencià ara fa exactament 40 anys
La història rebela a cada poble tot el que en la seua vida hi ha hagut d’historiable, la transcendència i la vàlua d’allò que no s’endugué el temps. I el coneixemetn històric ens ajuda a valorar de manera escaient els problemes polítics, socials i ideològics de l’humà i la societat d’ara. L’historicisme informa els pobles que tenen vitalitat i els dóna sentiment de seguretat en cararse amb les prespectives venidroes. De fet, només la volutat de futur fa que el passat tinga valor. La història ens facilita la presa de consiència col·lectiva, i com ens ajuda a saber què som- puix que ens diu què hem estat-, ens permet de determinar què podem ser, si volem. Els pobles els fa, fonalmentalment, la voluntat col·lectiva de futur.
No tardaria Joan Reglà a prendre la paella pel màneg i organitzar junt a altres figures de la Universitat de València el Primer Congrés d’Història del País Valencià, una de les primeres apostes cíviques per empendre un camí de reflexió acadèmica, que oplís el gran buit polític nacionalista que al País Valencià i als Països Catalans els havien mancat. Amb Reglà més historiadors de la Universitat i del món acadèmic i intel·lectual van apostar per editar la història del nostre País. Ben recent trobem a faltar a Alfons Cucó que ens va deixar el 2003 i que si més no te un llarg expedient d’aposta pel País i va restar colze a colze amb Reglà, entre altres 700 congresistes de diferents tendències però amb l’esperit de produir la nostra història per caminar cap endavant.
S’engegà un projecte de futur per rescatar la història valenciana i així durant els anys 70 van apareixer, i sobretot ho se pels que tinc a casa, una gran quantitat d’obres que engrescaven al lector a reconstruir la seua identitat. No hem d’oblidar que si més no Jaume Vicens Vives va estar un treballador i pare d’aquesta època i d’uns deixebles es passà a altres. L’agraïmet i dedicació del llibre Aproximació al País Valencià de Reglà, a la juventut que treballava a la valència universitària amb gran conciència de la seua resposabilitat, va ser un enclau bàsic per la transformació de l’estudi que ell repasà amb la seua aproximació. El mateix any J.F Mira publicava els valencians i la terra i Pere Sisé recordà els fets d’Alcoi, qui anys després descriuria les Raons d’Identitat del País Valencià amb tot un voltant acadèmic, si més no, vinculat a la investiagió de temàtiques del País Valencià i als moviments cívics del País.
A partir d’ahi els treballs van crèixer. I els deixebles de la generació “País Valencià” havien si més no engegat la roda d’un plà que donava resultats. Alguns com Carme Perez Aparici, que encara viatjaren a Andorra per a aconseguir llibres prohibits a una dictadura rància i melancòlica de temps gloriosos, es van relacionar entre aules i converses personals amb Reglà, qui avui la Universitat de València li dedica una Biblioteca.
Carme, entre altres [però hem centre amb Carme per ser la meua professora] van fer que allò que havia escrit el seu pare acadèmic es revaloritzara. Les investigacions havien crescut en quantitat però sobretot en qualitat i això avui dia podem comparar-ho entre els seus llibres [ho recomane a aquells adpates a la història]. Aquella aproximació s’havia convertit en un estudi gegant que feia que els valencians, no per primera vegada, però com si ho fora, i ho dic sobretot pel canvi metodològic que va prendre l’historiografia, repreguerem els temps passats. Carme amb cura va traçar les linies de l’alçament maulet fins al triounf botifler al 81, ella i altres que com explica al pròleg del seu llibre es van conèixer al seminari que el nostres mestre, Joan Reglà, reunia al casalot del carrer de la Nau, cada dijous a la vesprada. En aquell despatx una mica esgavellat, que era alhora Sala de Revistes, un grup d’alumnes i llicenciats –Fransec Aleixandre, Manuel Ardit, Joan Brines, Carme Pérez, Josep Emili Castelló, Emília Salvador, Enric Sebastià i d’altres- discutiem sobre temes històrics i no històrics i esposavem els primeres resultats de les nostres investigaicons.
La Universitat de València amb tot aquest procés d’investigació i desenvolupament no es podia quedar enrrere. I amb la suposada transició a la democràcia els rectors i degans amb les noves lleis educatives van poder tirar mà de noves assignatures. El problema hsitòric de que la Universitat i la societat no eren recíproques a l’hora de tranmetre coneixement s’havia d’acabar, i aquesta història va florir entre una generació que llegia les edicions de 3i4 i 62 sobre història, a més dels manuals igual d’acadèmics, feren que historiadores i historiadors, però també molta més gent poguera gaudir del seu passat. A la Universitat s’introduiren assignatures de cada carrera referents al nostre País, però la facultat d’història va alcançar una fita clau en la introducció d’un curs d’assignatures anuals referents al País Valencià. La mateixa Carme, contava com de difícil veien els professors i professores donar tot un any d’Història Moderna o d’Història medieval amb els recursos que contaven. La investigació era jove i entre els passadisos, els encara joves professors, estagueren precupats fins a la primera prova, en la que el temps els va faltar per poder explicar-ne tota la història. Objectiu complit. Ara només faltava que els futurs estudiants de la Universitat de València i de la titulació d’història pogueren eixir ben preparats per afrontar, alguns, la realtiat investigadora sobre la terra, i altres transmetre la història als centres de secundària, que tant ens feia falta.
Però els esdeveniments no sortiren de la mateixa manera que el propi professorat haguera volgut. Entre els canvis directius, molts cops, relacionats en el govern polític de torn, i els canvis ministerials de lleis educatives que tantes protestes van alçar als carrers de València, la història del País Valencià es va veure reduida a 4’5 crèdits, que equivalia a quatre mesos intensos d’història d’una època. La rebaixa significativa va airejar mals auguris, i podem dir-ne que fins a eguany.
El passat 6 de juny va estar aprovada una de les parts de la nova reforma educativa que tant des d’Europa com des del Ministeri i amb la complicitat de Rectorat i Deganat se’ns ha imposat: l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.
Amb aquesta part la Junta de Facultat de Geografia i Història aprovava amb el vot en contra de tots els estudiants i estudiantes la implantació del nou títol de Grau d’Història que s’havia dissenyat a corre cuita i per una colla d’erudits i intel·lectuals tritats a dit que no ens sabien i no se’n preocupaven de repasar la història de la història. La titulació passava de 5 a 4 anys, i la sorpresa va vindre amb l’eliminació de les assignatures de País Valencià, que tanta història tenien i que tant representaven en el treball de més de 40 anys dels nostres pares acadèmics. 40 anys d’errors?.
El País Valencià es quedava a la Universitat de València amb 12 crèdits que equivalien a un sol any per explicar amb una sola assignatura des de la Cova Negra i el Parpalló fins a la Francisco Camps.
Per si això fora poc no es donaria Història del País Valencià, és a dir, esdeveniments i procesos històrics sinó Mètodes d’estudi de la Història del País Valencià i Historiografia del País Valencià. Acabaven de tocar les campanes de mort de la lluita acadèmica de recuperació i normalització. Els botxins de la facultat, amb clars interesos polítics, eliminaven del coneixement dels seus estudiants i estudiantes, la seua història. Qui sinó nosaltres, els valencians i valencianes, va a estudiar la part de la Història del sud dels Països Catalans?
És aquesta la història de la història que ens volen llevar, apartar, privar, suprimir i vetar. És aquest el nostre futur. Però també és aquesta la nostra feina i la nostra lluita, recordar a aquells qui ho han aconseguit i refer la història.
Copie ací un fragment que Manuel Sanchis Guarner va dedicar a Joan Reglà al seu pròleg d’Aproximació a la Història del País Valencià ara fa exactament 40 anys
La història rebela a cada poble tot el que en la seua vida hi ha hagut d’historiable, la transcendència i la vàlua d’allò que no s’endugué el temps. I el coneixemetn històric ens ajuda a valorar de manera escaient els problemes polítics, socials i ideològics de l’humà i la societat d’ara. L’historicisme informa els pobles que tenen vitalitat i els dóna sentiment de seguretat en cararse amb les prespectives venidroes. De fet, només la volutat de futur fa que el passat tinga valor. La història ens facilita la presa de consiència col·lectiva, i com ens ajuda a saber què som- puix que ens diu què hem estat-, ens permet de determinar què podem ser, si volem. Els pobles els fa, fonalmentalment, la voluntat col·lectiva de futur.
1 comentari:
parrafà!
;]
Publica un comentari a l'entrada