em costa tant...

un somriure de regal

Tot i que coste em de riure'ns de les siutacions més dificils. Espere que avui algú em regale un somriure

adesso...Obama non può

I was dismayed when I heard Obama was given the Nobel Pace Prize. A shock, really, to think that a president carrying on two wars would be given a peace prize. Until I recalled that Woodrow Wilson, Theodor Roosevelt, and Henry Kissinger had all received Nobel Peace prize. The Nobel Committee is famous for its superficial estimates, won over by rhetoric and by empty gestures, and ignoring blatant violations of world pace.

Yes, Wilson gets credit for the League of Nations- that ineffectual body which did nothing to prevent war. But he had bombarded the Mexican coast, sent troops to occupy Haití and the Dominican Republic and brouht the U.S into the slaughterhous of Europe in the fist Word War- surely among stupid and deadly wars at the top of the list.

Sure, Theodore Roosevelt brokered a peace between Japan and Russia. But he was a lover of war, ho participated in the U.S concquest of Cuba, pretending to liberate it from Spain while fastening U.S chains on that tiny island. [...]

Oh, yes te Committee saw fit to give a peace prize to Henry Kissinger, because he signed the final peace agreement ending the war in Vietnam, of chich he had been of de architects. Kissinger, who obsequiously went along with Nixon's expansion of the war, with de bombing of peasant villages in Vietnam, Laos, and Cambodia. [...]

People should not be given a peace prize on the basis of promises they have made (as with Obama, an eloquent maker of promises) but on the basis of actual accomplishments towards ending war, and Obama has continued deadly, inhuman military action in Iraq, Afghanistan, and Pakistan.
The Nobel Peace Committee should retire, and turn over its huge funds to some international peace organization which is not awed by stardom and rhetoric, and wich has some understanding of history.
Howard Zinn

Lezione di Storia delle Americhe

9 d'octubre

I per a mi, des de Bolgona, un 9 d'octubre dificil. La meua acció ha estat penjar un dels símbols que ens uneix en totes les parts del món. Una diada fora de la meua terra, que dificil és explicar-ho en italià, però encara més díficil en castellà...
Visca la Terra!

i ara...

Sis de la matinada. Lazzaretto destroy notte. Alguns quilometres allunyats del centre de la ciutat de Bolgona i encara més d'Strada Maggiore 77.
32 litres de calimotxo. 4 cerveses. 20 cigarros. I algunes gotes que començen a caure disimulades damunt del nostre cabell.
Camí d'anada entre bacs en la bici d'un basc que no fa ni dues setmanes que he conegut.
És el moment. Afitto posto bici, nooo, millor la robe!
I a les 8:30, en piazza VII Agosto, ja tinc bici! El meu nou mitjà de transport és aquest!!!
Tanmateix l'hauré de redecorar i comprar-li una bona cadena i un bon luchetto, de moment dorm a casa Miquel. Com jo vaig fer la meua primera settimana.

I ara un bon caffé.

...a la rutina paleografica

10:30h del matí. Mentre el desperador sona i el meu cap intenta evitar-lo m'adone que com sempre hauré de dutxar-me de presa per arribar a classe de Paleografia latina e diplomatica. Avui, com cada dia que pasa entendré un poc menys l'italià, i que dir del llatí.

Irnerio ha sigut un personatge que he conegut avui, mentre em perdia entre paraules escrites al S.XII per un jurista italià. La classe, xicoteta però participativa, havia entés la clau dels signes i abreviacions paleografiques en menys de dues classes, i jo perdut entre una simbologia estranya i dues llengues estranyes, he captat per fi qui tenia la grandessa per a possar el seu nom a un dels carrers, o millor dit avingudes, principals de la meua nova ciutat.

Irnerio (Bologna 1050-1125) è stato un giurista e glossatore medievale italiano che portò in auge negli studi delle arti liberali nell'Universtià de Bologna, in cui era magister e di cui è considerato uno dei fondatori (Scuola di Diritto), i testi legislativi giustinianei appena riscoperti e su cui si stava propagando un diffuso interesse.

Avui, tants segles després, a la Universitat de Bologna, s'ha tornar a repetir el seu nom, i intentar desxifrar les seues paraules i la seua escriptura jeroglifica. En definitiva avui, entre paraules, he recordat València i els seus carrers. En definitiva avui m'he adonat que el camí ha començat.

Des de Bologna tot sembla diferent...

Des de Bologna tot sembla diferent. A la fi, i després d'exactament tres setmanes a la ciutat estic completament instal·lat alla stanza di Strada Maggiore (foto>). Semblava imposible els primers dies però després de mig mes frenètic i intens els meus llençols sobre il mio letto s'han desplegat per assegurar-me que aquest serà definitivament el meu habitatge (tot i que no massa digne).
I a la fi baixe les escales del meu pis per poder veure una ciutat que resulta completament acollidora i que et perd entre les seues arcades per deixar que la teua imaginació correga a través de l'storia, la vida i la cultura que despren l'aroma a vellesa de cada indret, de cada racó.

Baixar a prendre un caffé machiatto i observar les due torri pel meu carrer passant per la plaça dels Servs de Maria, i perdres entre carrers per arribar a una facultat que et convida a entrar dintre entre preses i pors, però que t'ensisa tan prompte que ofega el teu alé. Classes llargues, dures, interminables, ràpides, divertides, incomprensibles, gracioses, aborrides, intraductibles, innovadores, velles... i a la fi, tornar per Santo Stefano i anar a donar una volta a Via Zamboni, solament per poder contemplar una plaça que ha recollit l'experiència de milers d'estudiants i estudiantes i que ara està totalment disposada a cobrir les nostres espectatives. Una plaça que ha vist, a la força, com el nostre temps s'accelerat i s'ha magnificat, com el nostre cor s'ha part i ha plorat en moments de desesperació i com cada dia els nostre filtre del tabac cau sobre ella sense cap resistència. Un capuccino a l'Scuderia i un "Buenos dias" del cambrer que em fa el millor café de l'Estat Italià.

La piazza Giuseppe Verdi (foto<) entre música d'opera a la dreta i crits i sorolls a l'esquerra ens troba cada nit. Quan cau la nit i els carrers fan olor a pizza, a birra i a tabac, des de Bologna tot sembla diferent. Queda caminar i deixar que cada racó siga nostre.